ELS MEUS MARINERS – Benjamí Bofarull

“En aquest petit espai, vaig tenir la sort de ser a temps de viure el final d’una etapa, que engrana gairebé l’antigor amb la modernitat.“

Veí del barri del Passeig de l’Escala, no de dalt, del Pedró, Benjamí Bofarull, a qui li hagués agradat entrar en alguna escola de pintura, va haver d’abandonar el seu somni per tirar endavant la seva família. Va passar de la Llotja, a ser delineant, per acabar aconseguint un lloc de treball a l’Ajuntament de l’Escala.

“Tots estimem una mica idealment la terra i la gent que ens han acompanyat en la infantesa i l’adolescència. D’aquí ve la necessitat de donar sortida a les meves emocions infantils i adolescents, reviscudes recordant el paisatge de l’Escala…“

Un cop els fills van ser grans, va començar a tenir temps per la seva passió: la pintura. A través de consells d’altres artistes escalencs, va començar a dominar la perspectiva, el color i la destresa que han fet possibles les seves obres. Destaca Pujolboira, del qual avui encara en conserva l’aforisme «El negre no existeix». Al preguntar-li què va fer per aprendre a fer el seu traç tant característic, ens respon: «pintar, pintar, pintar».

«De la quarantena de teranyines dels anys cinquanta, a la dotzena dels anys setanta, fins a la quasi desaparició d’ara, hi ha un camí on els meus pescadors s’han anat fent grans i molts ens han deixat. Per això necessito plasmar-los, atrapar-los, fixar-los, a la meva manera, que és pintant».

Juntament amb Joan Badia-Homs i d’altres empordanesos enèrgics, van formar un grup de recerca del passat d’aquest indret. L’objectiu era recollir i compilar el patrimoni històric com eren dòlmens i roquissars, restes de construccions medievals o arquitectura tradicional, tot el que aleshores trobaven d’un cert interès.

«No cobràvem res, ens agradava fer-ho, ens semblava que recuperàvem el país».

Bofarull, pintor prolífic, passejava pel veïnat cercant mariners pels seus quadres. El taller de casa seva, situat davant els tamarius centenaris del passeig Lluís Albert, era com una sala d’exposicions permanent.

«Aquests quadres no haurien estat possibles sense les fotografies d’en Miquel Bataller Fàbregas, a qui agraeixo de tot cor la seva total disponibilitat. Tampoc, sense les aportades per familiars de mariners, als quals vagi també el meu agraïment.»

La casualitat va fer que un dels visitants del seu taller fos Miquel Bataller, i que se sentís identificat amb l’obra de Bofarull. De seguida li va obrir un àlbum per tal que el pintor escollís entre les moltes fotografies de mariners, i se’ls fes seus. I així ho va fer. A partir d’aquell moment, Bofarull ens explica que va viure una temporada d’excitació, de no parar de pintar aquests rostres de mariners escalencs. «Mentre pintes, ja no hi ets» ens explica, i recorda com la mà i el cervell, connectats, li anaven sols.

«No podia pintar centenars de mariners com hi havia. L’atzar n’ha fet la tria. Els que hi manquen no tenen menys mèrit que els que hi són.»

Els protagonistes de Bofarull són mariners que coneixia o havia vist per l’Escala. Encara recorda quan tornaven de pescar a la mar, que repartien entre veïns i veïnes els peixos que els havien sobrat. També com, essent més jovenet, jugava amb altres nens i nenes entre les barques, i els seus mariners els escridassaven quan s’escolaven dins les pasteres. A la col·lecció hi ressalten dues figures femenines: la Trini, tota una institució a l’Escala en l’art de remendar; i l’Amparín, una de les poques marineres que treballava en la pesca.

«En aquell ambient, i en el petit paisatge de la meva infantesa, al carrer Puig Sureda, al barri del Passeig, s’alçaven com a figures destacades els meus mariners. No eren mariners integrals. No podien. Eren multi treballadors. Molts tenien un hort, una vinya; i d’altres, a més a més, feien seguir algun ofici, o completaven les entrades anant a buscar feixines a bosc, fent jornals en algun mas, ajudant a l’època de la verema, l’època de l’arròs…»

Tot i que ha dedicat bona part de la seva obra a plasmar els paisatges més emblemàtics de l’Escala, el retrat de personatges és la temàtica que més ha tractat Bofarull. El conjunt de l’obra que es pot veure al Museu de l’Anxova i de la Sal són un mostrari de la vida marinera de l’Escala de fa 50 anys. Els rostres que hi apareixen parlen de la vida d’aleshores. Durs i de mirada profunda, penetren en l’imaginari actual i aconsegueixen entreveure el que significava la dedicació de la pesca i el feinejar de l’ormeig. Els mariners de Bofarull tenen el mar gravat a la cara, unes faccions aspres i marcades que tenen tots els atributs del vell pescador. A través d’aquest realisme màgic de Bofarull, que és capaç de captar alhora la humanitat i l’essència del tarannà empordanès, plasmat a la quarantena d’olis amb el blau com a protagonista, s’homenatja a tots aquells qui han habitat aquesta conrada.

«La flaire del carro i el cavall o la mula;

la dels encenalls del noi Boter fent semals, o de l’avi Figueras rebaixant taulons al carrer;

la del pa acabat de fer del forn de la Maria d’en Solés;

la de les aigües baixes;

la fortor de la sardina entre les teranyines de la platja, barrejada amb el gasoil

dels motors, la benzina dels llums, el pixum, l’estopa i el calafat;

la flaire del tiny de les xarxes als patis, barrejada amb la de les anxoves que maduraven i

la de vi de les bótes;

la de les flors de nit al carrer, els geranis, les garotes a l’hivern, el fum de les estufes de llenya…

La visió de la roba estesa als balcons;

les parets encalades;

les inacabables teranyines en els estenedors amb les dones remendant;