CATERINA ALBERTI I PARADÍS, VÍCTOR CATALÀ: LA DONA, L’ESCRIPTORA

Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert i Paradís, va néixer a l’Escala l’11 de setembre de 1869, en una família de propietaris rurals. Començà de molt jove a dibuixar, pintar i escriure. Es donà a conèixer el 1898 quan li premiaren el poema “Lo llibre nou” i el monòleg teatral La infanticida als Jocs Florals d’Olot. La duresa del tema i l’autoria femenina de l’obra originà un escàndol que la portà a refugiar-se en el pseudònim masculí de Víctor Català. Va mantenir correspondència amb més de 600 corresponsals i els seus referents literaris principals van ser Joan Maragall, Narcís Oller i Àngel Guimerà.

La seva llarga producció literària es centra bàsicament en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la pròpia realització i s’agrupa en tres etapes. La primera s’inscriu en el Modernisme i és la més diversa. Entre 1901 i 1907 publicà dos volums de poesia, El cant dels mesos (1901) i Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905); un volum de teatre, Quatre monòlegs (1901); els reculls de contes, Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la, Solitud (1905), que va obtenir el premi Fastenrath (1909), fou traduïda a nombroses llengües i la consagrà com a escriptora universal. El 1915 entrà a l’Acadèmia de la Llengua Catalana, el 1917 presidí el Jocs Florals de Barcelona i el 1923 fou la primera dona que formà part de la Real Acadèmia de Bones Lletres.

La segona etapa inclou el recull de contes La mare Balena (1920), la novel·la Un film 3000 metres (1926), Marines (1928) i Contrallums (1930). La Guerra Civil interrompé la seva producció. La tercera etapa s’inicia amb la publicació en castellà Retablo (1944), continua amb el recull autobiogràfic Mosaic. Impressions literàries de temes domèstics (1946), i dos reculls de contes: Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). Caterina Albert i Paradís va morir a l’Escala el 27 de gener de 1966 deixant una extensa producció literària i una obra universal que sobreviu als embats del temps.

LA GÈNESI DE LA NOVEL·LA SOLITUD

“[Solitud] constitueix un veritable document humà, exposat amb un art suprem i una veritat corprenedora”. Nota editorial a l’edició de bibliòfil de 1929.

El 1902, arran de l’èxit del recull de contes Drames rurals, l’editor de la revista Joventut, Lluís Via, encarregà a Víctor Català la redacció d’una novel·la per ser publicada en fascicles setmanals. Entre els anys 1904 i 1905 l’escriptora va fer el lliurament dels capítols, amb intermitències provocades per la malaltia de la mare i les obligacions familiars. En un principi, la novel·la havia de tenir 20 capítols, però l’autora els reduí a 18, a causa de l’angoixa que li produïen les presses de l’edició. Aquests dos capítols inèdits, els volia afegir a la cinquena edició, a proposta de l’editor, però desaparegueren durant una requisa de la Guerra Civil i només es varen salvar alguns fragments que afegí al capítol “Neteja”.

La novel·la narra la història de la Mila, casada a contracor amb Maties, un home sense esperit, amb qui es veu obligada a fer d’ermitana en una muntanya isolada. Allà haurà de fer front a la solitud exterior, però també interior, envoltada de personatges com el pastor Gaietà, bondadós i noble, o l’Ànima, l’esperit maligne que desencadenarà la tragèdia final, d’on ella traurà la força per trobar el seu camí com a ésser lliure.

Malgrat tots els entrebancs, Solitud és la principal producció de Víctor Català i una obra cabdal de la literatura catalana i universal. El domini del llenguatge, la riquesa expressiva i el tractament magistral del món interior de la dona en conflicte amb el seu entorn social, converteixen Solitud en un clàssic universal com Madame Bovary, de Gustave Flaubert, Anna Karènina de Lev Tolstoi o Casa de Nines d’Henrik Ibsen i posen l’autora al costat d’escriptores com Jane Austen, les germanes Brontë, Grazia Deledda o Emilia Pardo Bazán. Solítud encara es continua editant i traduint. També ha estat adaptada al teatre, la ràdio i el cinema pels seus valors intemporals.

EL MANUSCRIT ORIGINAL DE SOLITUD

A la mort de Caterina Albert i Paradís, el 1966, el seu nebot, Lluís Albert i Rivas, tingué cura del llegat literari i artístic de l’escriptora i catalogà els manuscrits. L’any 1975, creà el Museu-Arxiu Víctor Català a la finca Clos del Pastor, situada al passeig Marítim de l’Escala. Lluís Albert va fer restaurar el manuscrit original de Solitud i va posar la documentació a l’abast dels investigadors de l’obra. L’any 2017 va fer donació del llegat de l’escriptora a l’Ajuntament de l’Escala. El fons literari i artístic ha estat restaurat al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya i es pot consultar a l’Arxiu Històric de l’Escala (AHE) situat a l’edifici de l’Alfolí de la Sal-Museu de l’Escala.

EL PAISATGE DE SOLITUD

El paisatge és l’element central de la novel·la Solitud i es reflecteix en l’ànima de la protagonista:

“Cada dia, en llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no percebut el dia abans; i descobria encara més: descobria que aquells embelliments es reflexaven en ella i que ella també, al compàs de la muntanya, feia una gran trasmutació regressiva.”

L’obra s’inspira en el massís calcari del Montgrí i en l’ermita de Santa Caterina, tal com va dir Víctor Català en conversa amb Tomàs Garcés:

“Tothom ha reconegut en la muntanya on es desenrotlla l’acció de Solitud la muntanya de Santa Caterina, que es dreça pàl·lida entre l’Escala i Torroella. S’hi acosten. No és ben bé la mateixa, vaig procurar desfigurar-la una mica, però així i tot vaig servir-me de molts dels seus elements. No obstant, només hi havia pujat una vegada: un dia pel meu sant. Vaig enfilar-me pels mateixos aspres camins que seguiren la Mila i en Matias. Vaig respirar l’ambient que havia de plasmar-los.”

El Montgrí, situat entre les comarques de l’Alt i el Baix Empordà, és conegut popularment amb diferents noms depenent de quin indret es veu: el Bisbe mort, la Dona morta, la Dona adormida… Víctor Català, a Solitud, l’anomena la Nina blava. La muntanya que es veu des de l’ermita, en boca del pastor és l’Orifany per la seva forma semblant al llom d’un elefant. La muntanya del castell la compara amb un pit de dona. A l’obra es pot identificar el poble de Murons amb Torroella de Montgrí, el de Ridorta amb Bellcaire i el de Llisquents amb Verges.

“Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s’ajeien, s’aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se les hi estenia al damunt, amortallant-les. La Mila hi cercà en aquell desert blau la taca alegre d’una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana… però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.

-Quina solitud!- murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.

La solitud, és també un element protagonista de l’obra, tal com indica el títol i expressen les paraules finals:

Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.”